De la pella de fang a la peça acabada
Per obtenir una peça ceràmica, l’acció del foc és fonamental. Ja sigui una calor generada per electricitat, per gas o per llenya, és gràcies a la cuita que aconseguim transformar l’estructura interna del fang i convertir-lo en ceràmica.
A grans trets, l’esquema de treball que seguim és aquest:
Modelat/Tornejat > Assecat > Cuita de Biscuit > Esmaltat > Cuita Final
L’assecat complet abans del biscuitat és la pèrdua d’aigua més superficial del fang. En funció de les condicions atmosfèriques pot trigar més o menys, però sempre ho fem de forma lenta i controlada, per evitar que durant el procés es produeixin esquerdes, deformacions, etc. Una setmana, mínim, d’assecat és un temps habitual en condicions normals on ens trobem nosaltres.
La cuita de biscuit permet que el fang elimini tota l’aigua interna que pot tenir, i prepara la peça per l’esmaltat. Entre un dia i mig/dos dies és el temps habitual que comptem per poder obrir el forn.
Un cop biscuitada, esmaltem la peça per impermeabilitzar-la. L’esmalt crea la capa vítria que ens permet posar-hi aigua en un gerro o menjar i beure en una tassa o plat. A més, podem utilitzar els esmalts per afegir decoració a la peça. Opcionalment, deixem la peça sencera o una part de la peça sense esmaltar, fent visible el fang cuit sense recobriment. És recomanable deixar que l’esmalt assequi unes 24h abans de coure’l.
El procès acaba amb la cuita final, que fon l’esmalt amb el cos de la peça i permet que el fang maduri del tot (és quan assoleix, entre altres, la màxima resistència). En funció del fang que utilitzem la cuita és a uns 980º (baixa temperatura) o uns 1250º-1280º (alta temperatura). I en aquesta cuita també comptem entre un dia i mig o dos dies per poder obrir el forn i descobrir els resultats.
Tipus de fangs
Habitualment parlem de “fang” per referir-nos al material amb el que construïm les peces, però el terme més acurat és pastes ceràmiques.
A grans trets, les pastes són fangs treballats, als que s’han afegit materials que permeten millorar les prestacions i controlar el seu comportament.
De fangs hi ha molts tipus, i la primera divisió que fem és per temperatura màxima de cuita que suporten. Trobem llavors fangs de:
· Baixa Temperatura (entre 950º-1050º): terracota, llosa
· Alta Temperatura (1250º-1280º): gres, porcellana, pastes refractàries (PRAI, fang negre i altres colors torrats)
Una altra divisió que fem és en funció de la xamota que porten incorporada. La xamota és un fang triturat que ja ha estat cuit i que es barreja amb el fang fresc, per fer-lo més estable a les esquerdes durant l’assecat i també per afegir-li textura. Si aquesta textura és molt molt fina es diu impalpable, sinó és fina, mitja o gruixuda. Altres, com la porcellana no incorporen xamota.
Cada fang té la seva pròpia contracció o encongiment, i l’hem de tenir en compte a l’hora de donar forma a les peces. A l’assecar-se, el fang perd aigua i volum i és per això que, a l’obrir el forn després de la cuita final, les peces són més petites. Els fangs xamotats redueixen menys, la porcellana redueix molt.
Per últim, podem diferenciar els fangs pel seu color. Parlem de fangs blancs (tot i que el color final no és blanc sinó beige), negres (incorporen òxids que li donen color), vermells (alts en òxid de ferro), gris, etc.
Tècniques de Construcció
Per realitzar una peça podem donar-li forma mitjançant el modelat manual, a través del torn o a través del fang líquid colat en motlles.
A les classes treballarem el modelat, partint de les tres tècniques bàsiques:
Planxa: partim del fang estirat en una planxa plana, que treballem amb les mans, coloquem en motlles o tallem amb eines per donar-li forma.
Xurros: a partir de xurros de fang fets prèviament anem unint-los i construïnt el volum de la peça
Pessic: partim d’una peça sòlida de fang i l’anem buidant amb les mans per aconseguir la forma que volem.
Sovint utilitzem més d’una d’aquestes tècniques en la mateixa peça.
Quan modelem el fang ho fem tenint en compte tres estadis diferents: en un primer estadi, ens centrem en l’estructura. Aquí ens fixem, per exemple, en que les costures o unions estiguin ben fetes. Després ens concentrem en la forma: que un cilindre mantingui la forma rodona, que les nanses siguin com volem, etc. I al final és quan ens dediquem a l’estètica: a allisar la superfície, a eliminar ratlles i rascadetes, etc.
Durant tot el procès de modelat és molt important utilitzar la menor quantitat d’aigua possible. Encara que a la vista ens sembli que millora la peça, l’aigua debilita el fang, fent que les seves partícules es dispersin i no que es compactin. A l’hora d’unir parts, principalment, ens ajudem de la barbotina, que és el mateix fang barrejat amb aigua, en estat cremós. La barbotina aporta humitat i estructura, al contenir fang en la seva composició.
Els estats de duresa del fang
El fang passa per diferents estats de duresa, a mida que va evaporant l’aigua, i és important controlar-los per dominar quan i com podem intervenir-lo.
Al treure’l de la pastilla, el fang està molt humit i és tou, molt plàstic. És important tapar i sellar bé amb plàstic la pastilla de fang quan treiem una part, per a que es mantingui fresc.
Quan ja ha estat unes hores en contacte amb l’aire i ha perdut la humitat més superficial diem que està en estat de cuir. És plàstic (el podem treballar i modelar) però ja pot mantenir per sí sol la forma que li donem. A la vista, la humitat el fa brillant però no tant com quan està fresc.
A l’estat de cuir el segueix l’estat hueso o sec del tot. El fang es torna completament mate, al tacte ja no és fred i és extremadament fàcil de trencar perquè ja no és plàstic.
Els bàsics de la decoració
La decoració de peces ceràmiques és tot un món, complex i fascinant, gairebé infinit. Quan comencem a treballar amb fang i, sobretot, quan veiem els primers resultats aconseguits, ens pot abrumar una mica. Però és la pràctica i el coneixement el que ens permetrà anar millorant i anar encaixant millor els objectius amb els resultats.
Un concepte que personalment crec que ajuda molt a enfocar les idees és que res en ceràmica és “pintura”. Entenem la pintura com un material amb el que cobrim un suport, per decorar-lo i/o modificar-li l’aspecte. Allò amb el que pintem és el que quedarà visible, és una capa afegida que normalment no afecta al suport. En ceràmica, en canvi, qualsevol matèria que utilitzem per decorar ha de suportar l’acció del foc i és amb el foc quan es crea una acció físico-química que fa que tot reaccioni: els materials amb els que decorem amb els materials del suport. Podem predir els resultats a base de moltes proves i assaigs, a més de les lleis de la física i de la química. Però tots els factors intervindran en els resultats de cada decoració: des de la temperatura fins al gruix de la capa, el tipus d’aplicació, el fang que fa de suport, etc. Una mica de màgia, una dolça incertesa.
A grans trets, alguns dels conceptes bàsics que hem de tenir ben interioritzats al iniciar-nos són:
Engalbes: els engalbes són pigments i òxids colorants que es barregen amb pols de fang i aigua per crear una pasta amb la què decorem les peces crues (encara no s’han biscuitat) o biscuitades. Formen part del gran grup que anomenem Decoració Sota-Coberta (coberta seria la capa d’esmalt), on també trobem moltes altres tècniques, com la decoració amb òxids i aigua o els underglazes (engalbes comercials que també contenen materials fundents dels esmalts) o els llapis, ceres o aquarel·les, que són barreges de matèries primeres colorejades i treballades per tenir un format o un altre.
Esmalts: els esmalts són el que formen la capa de vidre amb la que impermeabilitzem la peça ceràmica i li donem resistència. Per crear aquesta capa vítrea, necessitem que diferents materials (vitrificants, fundents, etc.) es barregin en proporcions determinades, seguint una fòrmula. Però, a més, podem utilitzar els esmalts per decorar les peces, fent que aquesta capa de vidre tingui uns colors, uns efectes o uns acabats determinats (mate o brillo, opac o transparent, lliscant o no, etc). Aquí és on entra en acció la formulació i les proves d’esmalts, jugant amb òxids, colorants, la taula periòdica dels elements (química) i les proporcions. De tot el que hi posem per damunt de la capa d’esmalt (com òxids, calques, or, etc.) en diem decoració Sobre-Coberta.
I, sobretot, recordar que en ceràmica no parlem de pintures!
Seguretat i protecció al taller
En un taller de ceràmica trobem moltes eines i moltes matèries primeres que tenen alertes de perillositat, ja sigui per risc de ferir-nos o per toxicitat. Cal tenir-ho en compte i treballar amb precaució quan les manipulem.
Pel que fa a les eines, és important anar amb cura amb els punxons, cutters, ganivets i altres eines punxants. També amb la pistola de calor, per no cremar-nos quan ha estat funcionant.
Pel que fa al materials, aspirar el fang en pols de forma continuada i intensiva és posar en risc els pulmons. Per prevenir-ho el taller es manté lliure de pols i es neteja en humit (utilitzant dues fregones), sense escombrar, per no dispersar aquestes partícules de fang. Si en algun moment convé lijar alguna peça, ho fem sempre amb mascareta posada i a l’aigüera o sota una palangana amb aigua, perquè l’aigua atrapa el polsim de la lija.
A l’hora d’esmaltar i quan manipulem esmalts és obligatori l’ús de mascareta (cadascú ha de portar una mascareta pròpia) i guants (els esmalts ressequen molt la pell i alguns components poden ser irritants).
Per últim, a l’iniciar el treball ens posem el davantal, per protegir la roba de taques casuals. Per netejar-nos i eixugar-nos les mans fem anar draps i tovallola. La majoria dels materials que utilitzem no taquen ni tenyeixen la roba, però altres com el fang roig o negre i determinats òxids sí.
Neteja de l’espai de treball
Sempre és convenient i recomanable mantenir l’espai de treball net mentre estem treballant, però si ho fem acompanyats, amb més motiu.
Si treballem amb un fang de color podem contaminar i tacar la feina d’altres persones. Per això, al taller trobareu plàstics, lones per la laminadora, draps i baietes, etc. específiques per aquest tipus de fangs.
Les classes contemplen 15min extra per deixar eines i espai de treball net, a l’acabar cada sessió.
Les eines de fusta i les de metall intentem no submergir-les o banyar-les en aigua (sovint passant una baieta ja queden netes) i les deixarem seques i al seu lloc. Si no ho fèssim, es podreixen o s’oxiden.
Les eines de plàstic i les esponges, en canvi, sí podem rentar-les i deixar-les eixugant a la pica.
El fang que pugui anar a l’aigüera fa un tap a les canonades. Per evitar-ho, sota la pica hi ha la decantadora, un recipient que va filtrant l’aigua dels residus sòlid que es poden colar. Però tot i tenir aquest sistema, evitem sempre llençar fang a la pica. Els sobrants de fang que estiguin nets (no contaminats amb colorants o amb altres fangs) el dipositem al cubell de reciclatge. I les restes més petites i/o el fang humit o barbotina, les llencem al cubell de brossa general, al costat de la pica.
